lunes, 30 de agosto de 2021

CAPOLLS. EL MEU CONSOL. A LA MEMORIA DE MA GERMANA MARGARIDA. UN ALTRE BESADETA.

 CAPOLLS.

Flors de Mallorca. Poesies. Jochs florals. Barcelona.

Molt belles flors fan esperançar les ponçelles que es mitx badan ja en lo camp de la nostra literatura. Alguns jóvens hi ha, que seguint venturosament les petjes dels mestres y nomenats autors que els prengueren la daventera, prometan molt de fruit. Entre altres ens recordan los noms d'en Joan Ensenyat de Sóller, d'en Onofre Prohens y d'en Joan Alcover de Palma, dels qui donam tot seguit una mostra de son enginy, encare qu'están en los comensaments de la seua carrera literaria, y es pot dir en los de la seua vida. Volriam que axò los servís d'estímul per anar ab perseverancia p'el camí qu'han emprés; y fentho axís, bé poren esperar en lo esdevenidor les joyes desitjades que otorga la poesia a los seus fills fervents y predilectes, méntres la patria anirá afagint agraida y gotjosa noves fulles a la corona de la seua gloria.

____

EL MEU CONSOL.


- Pobre filla, pobre filla,

¿Qué diuen los teus clamors?

¿Perqué plorant ton cor secas,

Baix d'un cel tan trist y fosch?


- Pelegrí qu'aquí vengueres

A llogar un poch de mon,

Jo tench set y no trob' aygua;

Si 'n passás per aquest solch!


Al blanch mantell que m' cubria,

Li han robada la blancor:

Me cubresch ab un sudari,

Y 'l tench de llágrimes xop.


- Trista filla, trista filla,

¿Orfaneta ets en el mon?

Sèu, respira, no plores,

No acales axí lo teu front.


- Llogater, bon llogater,

La terra mesquina corr'

Y deman per tot l'almoyna,

Y per tot me fan el sórt.


Mon pare, lo meu bon pare

Aquí m' deixá per amor;

Mes germanetes son fuytes,

Mes germanes mortes son.


Tota sola prech a Deu

Aygues de consol me don:

Los llogaters no m' escoltan,

Ningú trob que me 'n aboch!

- Contristada garrideta,

Mon esperit te plany molt:

¡Vulga Deu que pus no plores!

Alsa 't lo vel del teu front.


- Si m' llevás el vel que aport,

Cega quedaria en tronch;

Sa claror d'un altre vida,

Veig ab ell desde aquest mon.


- ¿Còm jo puch, la minyoneta,

Darte del goig lo socors,

Si açí també jo som òrfen,

Y camin no sé per hont?


Y lo camí n'es ben áspre,

Y se'n vá depressa el jorn;

Mostrem ton alberch, nineta,

Mostrem ca teua qu'es fosch.

- Llogater, jo som molt pobre,

Y res tench, pero ho tench tot!

- Orfaneta, l'orfaneta,

Donem còbro que m'anyor.


¿Qué es aquest vel que m'escampas?

¿Per qué respir' dins clamors?

Ay, nineta de la via!

Jo desitj saber qui sou.


- Ay, criatura misteriosa,

Recorda't, si, que ets de pols;

Anima't del sant alé

Que t' doná ton Creador.


Recorda't que quant m' has vista,

Plorava prop d'un angló;

Lo ver dolçura ne dona,

Y lo fals congria un corch.


Al caminoy de la vida

Jo li fas sempre els adobs;

Aport bálsam invisible;

Are tú ja veus qui som.


- Pelegrina, pelegrina,

Donem còbro que m'anyor;

¡Oh, lo camí còm prest passa!

- ¿Veus com ix un altre jorn?


- Qu'es de bella y suau la via,

La que he deixat era un solch;

A cada vora veig aygues,

¡Las aygues qué bellas son!

Cap amunt son rius que corren,

Sens pedretes en els fons:

¿Ahont van aqueixes aygues

Clares de riques colors?


- Las de la part dreta, llágrimes

Dels qui 's peneden ne son,

Les altres dels tribulats;

Totes s'en van al Senyor.


- ¡Ay, quína set tench, nineta!

- Lo gel de ton pit se romp:

Prest veurás los meus germans;

¿Surtirán flors d'aquest tronch!


- Ta veu, nineta, es un cel,

Y lo que dius n'es ben dols!

¡Si sabés ab qui jo parl' !

Lo desitj m'es un corcor.


- ¡Ay, llogater de la terra!

Ton enteniment es fosch;

El meu bon fruit es lo creure,

Arbre sens fulles el tronch.


- ¿Sou la dolsa missatjera?

- La matexa jo ne som.

- ¡Oh, la dolsa pelegrina,

Amaguedeta del mon !


La terra ja m'es petita,

Sols desitj al qui ho es tot;

Rica filla, rica filla!

Rica senyora del mon!

Acompanya a mon coret,

No descuides los adobs;

No me deixes, rica filla,

Si me deixes ja m'anyor.


- Nigulet dels peus de Deu,

Espireta del seu front,

El foch está ben encés,

D'ell ja té la calentor.


Sempre a dins ton esperit

Ne tocará un ventet dols,

Es que ab tú ma companyia

Te dará lo vent d'amor.
___


La barqueta ja es partida

Per arribar a l'enfront,

Fá llarch temps que ja navega

En mitg d'un mar borrascós.


Els pilots que hi ha de dins

Es gent que s'estima molt:

Angelets de maravella

Son mariners y patrons.


La barca está ben forrada

De conort, per tot, per tot,

Les veles son d'esperança,

La mòu vent de pur amor.


La carta del navegar

Porta la Fé en lo seu front,

Ab tan bona capitana

La barca no anirá a fons.

____


- Guia la nau fins a Deu,

Decanta lo perillós:

¡Oh, la dolsa missatjera,

Fé cristiana, Fé d'amor ! -


            ONOFRE PROHENS.


A LA MEMORIA

DE MA GERMANA MARGARIDA.

I.

Dins una cambra clara, espayosa,

S'es aplegada

Bona partida d'homens y dones

Qu'alegres parlan.

Ab cara alegra tots enrevoltan

El bres d'un ángel

Qu'en esta terra de desventura

N'ha arribat are.

Tothom s'alegra, y ell dona a entendre

Que 'l mon l'espanta;

Tots, contemplantne l'angelet, riuen....

Sols plora l'ángel.


II.

Dins una cambra trista y mitx fosca

S'es aplegada

Bona partida d'homens y dones

Qu'ab dolor parlan.

Tots enrevoltan, cara plorosa,

El llit d'un ángel

Que d'esta terra de desventura

Ne parteix are.

Quant s'animeta cap a la gloria

Pren la volada,

Méntres que ploran homens y dones,

Llavors riu l'ángel!


            JOAN ENSENYAT.


UN ALTRE BESADETA.


La de mon cor senyora,

Nineta encisadora,

Trescava falaguera

De l'hort per la vorera,

Buidant la regadora

Demunt las flors garrides,

Qu' entre el fullatge exides

A forfollons, rumbejan

Colors tan bells que 'par que se pledejan

L'empir de l' hermosura,

Per enjoyar un dia

Lo blanch pitet de l' estimada mia,

Niu de virtud, d'amor y de ventura.

Maravellada atina

Una rosa de fulla purpurina,

De orpell altiu y olor marejadora;

Vincla son tronch, l'acosta a sa boqueta,

Ab frenesí l'olora

Y la dexa, y s'engronsa la floreta,

Puis que sa forsa y son alé s'acaba,

Cercant enllepolida y desitjosa

Per una y altre part, la boca hermosa

Que ab son alé ses fulles escalfava.


Y mentres falaguera,

La de mon cor senyora,

Nineta encisadora,

Trescava del jardí per la vorera,

Ventant la regadora,

Jo li diguí: - ¿No veus aquella rosa

Que encare de ses ánsies no reposa?

Donchs, si a la rosa ab una no li basta,

¿Vols que me basti a mí que tench la vida

A la teua junyida

D'amor ardent y casta

Ab la llassada estreta?

Donem, aymia, un altre besadeta!


                JOAN ALCOVER.

(Sirá familia de Mossen Antoni María Alcover Sureda, lo del diccionari catalá balear valencià, DCVB, que lladres com Francesch de Borja Moll después van entregá al IEC pera que lo manipulare?)

JAUME SANCHO. ANYORANÇA, NOSTALGIA.

JAUME SANCHO.

Á jutjar per les poques poesies qu'ha escrites eix poeta, es sensible que no hage tengut mes perseverancia en l'art, y mes amor a la llengua materna; encare que havem de dir que en ella está escrit tot cuant de poesia conexem de sa ploma. En un certamen que celebrá en l'any 1860 l'Academia de ciencias y lletres de les Balears, ja 's feu menció honorífica d'una petita poesia que revelava dots de poeta, y després havem vist confirmat que dependia de sa voluntat el ferse un bon lloch entre els trobadors de la terra. Molt desitjam que ho fasse d'aquí en avant.


ANYORANÇA.


Jo visch del passat,

Jo visch de recorts,

¿Còm vols que no plore

Si m' mata el dolor?


Jo he vist al aucell

Alegre en los boschs

Ab trinos dolsíssims

Cantar sos amors....

Lo he vist en la gábia

Morirse de dol.


Cuant l'aire la besa

N'he vista la flor,

Gronxarse orgullosa

Damunt son capoll....

Y seques ses fulles,

L'he vista llavors.


NOSTALGIA.

Me alimento (aliméntome) del pasado, vivo sólo de recuerdos.

¿Cómo quieres que no llore, si el dolor me está quitando la vida?

Yo vi al pajarito triscar alegre en la selva: oíle cantar con dulces trinos la felicidad de sus amores.... Mas, después le he visto aprisionado en la jaula morirse de pena y angustia.

Yo vi la flor mecerse orgullosa y feliz sobre su tallo, cuando el céfiro la prodigaba dulces besos de amor.... Mas, después la he visto mustia y agostada su corola.


Anyora l'aucell

L'espay per son vol,

La fresca rosada

Anyora la flor....

La vida los falta,

Ay, moren los dos!....


Tú eras, ma nina,

Lo espay de mon vol,

Del cor la rosada

Ne fonch ton amor....

La vida me falta,

Desitjo la mort.


Un jorn jo mirava

Tos ulls que ne son

Lo cel que he perdut,

Lo cel que jo anyor.

Un jorn tú m' sonreyas,

Felís era un jorn.


Avuy sols me queda

Lo plant, la tristor,

Que n'es, ay, t' ausencia

La falta de sol....

Sens tú n'es, ma nina,

Tot negre lo mon.


Jo visch del passat,

Jo visch de recorts,

¿Còm vols que no plore

Si m' mata el dolor?


El pajarito echa de menos el espacio para sus alas; la flor languidece apesadumbrada y triste, si la aurora no vierte en su cerco el divino rocío. Fáltales a entrambos la vida, ay, fallecen los dos.

Tú eras, amada mía, el espacio que anhelaba para mi vuelo; tu amor fue vivificante rocío para mi corazón.... Ahora me falta la vida, me agita el deseo de morir.

Un tiempo me extasiaba en la luz de tus ojos, en esa luz de mi perdido cielo, en esa luz que tanto echo de menos. Un tiempo me sonreías.... ay, cuán feliz era un tiempo!

Hoy no me queda más que el llanto y la tristeza. Estar ausente de ti, es para mí morir sin sol. Lejos de tu hermosura no veo en el mundo más que tinieblas.

Aliméntome del pasado, vivo solo de recuerdos, ¿Cómo quieres que no llore, si el dolor me está quitando la vida?