Mostrando entradas con la etiqueta Paris. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Paris. Mostrar todas las entradas

sábado, 25 de septiembre de 2021

CANTO DE RAIMUNDO. LO CANT DE RAMON.

CANTO DE RAIMUNDO.

Los mismos desengaños que habían inspirado a Lulio en Roma el poema que tituló Desconsuelo, le dictaron las excelentes estrofas del Canto que nos ocupa, hacia el año 1299, mientras residía en la capital de la Francia. Es la más sentida de las composiciones cortas del poeta, y ella nos ofrece el retrato cabal de aquel privilegiadísimo ser. Después de recordar sus juveniles desvíos, la visión que tuvo de Jesús crucificado, su perseverancia en la virtud por divina merced, la fundación del colegio de Miramar que a sus instancias se había realizado, el amor de Dios que inflamaba su corazón, los esfuerzos que había hecho en demostración de la Trinidad Santísima, y de los misterios de nuestra santa religión, y el juicio final en que juzgará Dios a los buenos y a los malos, dice que ha inventado una nueva ciencia por medio de la cual puede el hombre encontrar la verdad y destruir el error, y que como inspirada por Dios ella convertirá a la fé de Cristo a los sarracenos, a los tártaros, a los judíos y a todos los que viven en las tinieblas de la falsedad; que tomada la cruz, y lleno de afecto a la Virgen, que es el amparo de los pecadores, le ha pedido ayuda y socorro, y su corazón se ha convertido en casa de amores, y sus ojos en fuentes de lágrimas; y que esto le hace estar entre el dolor y el gozo. Se duele de su vejez, menta su pobreza y el menosprecio en que se le tiene; de que no haya hombre nacido que le ayude; y de que no obstante de haber procurado la realización de grandes hechos, de haber investigado grandes cosas en el mundo, y de haber dado altos ejemplos de abnegación, apenas se le conozca y se le ame. Añade después que quiere morir surcando el piélago del amor, y que no hay hora en que no deplore el agravio que hacen a Dios aquellos señores que contribuyen a que el mundo permanezca en la oscuridad de la ignorancia. Después ruega a Dios que permita que con celo, convicción y sabiduría vayan misioneros a predicar la fé cristiana y que le liberte de la eterna condenación; y ofreciendo elevado ejemplo de humildad, se da por indigno de alabar y ensalzar a Dios, tanto tiene en su imaginación sus pasadas culpas.

La fluidez de los versos de esta hermosa composición y la corrección y pureza de su lenguaje por lo que mira a la forma, y el sentimiento que en ella domina por lo que respecta a su fondo, hacen del Canto de Raimundo la composición de más agradable lectura entre todas las de su autor.


LO CANT DE RAMON.


Soncreat e esser m' es dat (soy creado y ser me es dado)

A servir Deu que fós honrat,

E son cahút en mant peccat;

En ira de Deu fuí pausat,

Jesus me vench crucificat,

Volch que Deu fós per mi amat.


Matí ané querre perdó

A Deu, e prís confessió

Ab dolor e contricció;

De caritat, oració,

Esperança, devoció,

Deus me feu conservació.


Lo monastir de Miramar

Fiu a frares menors donar,

Per sarrahins a preycar;

Enfre la vinya 'l fenollar,

Amor me pres fe 'm Deus amar,

Enfre suspirs e plòrs estar.


Deus Pare, Fill, Deus espirat,

De qui es Sancta Trinitat,

Tracte com fóssen demostrat,

Deus Fill del cèl es devellat,

De una Verge es estat nat,

Deu e hòme, Christ appellat.


Lo mon era en dampnació,

Morí per dar salvació

Jesus, per qui 'l mon creat fó;

Jesus pujá al cèl sobre el trò,

Venrá a jutjar lo mal e ‘l bò;

No valrán plors querre perdó.


Novell saber hay atrobat,

Pot n' hòm coneixer veritat,

E destruir la falsetat;

Sarrahins serán batetjat,

Tartres, jueus e mant errat,

Per lo saber que Deus m' ha dat.


Pres hay la crotz, tramet amors

A la Dòna de peccadors

Que d' élla m' apòrt gran soccors;

Mon còr está casa d' amors,

E mos uyls fontanyes de plors;

Entre gaug estaig e dolors.

Son hòm veyll, paubre, meynspreat;
No hay ajuda d' hòme nat,
E hay tròp gran fayt emperat;
Gran res hay del mon cercat,
Mant bòn eximpli hay donat;
Pauch son conegut e amat.

Vull morir en pelech d' amor;
Per esser gran no ‘n hay pahor
De mal príncep ne mal pastor;
Tots jorns consir la deshonor
Que fan a Deu li gran senyor,
Qui meten lo mon en error.

Prech Deus trameta misagés,

Devots, scients e vertadés,

A conexer que Deu home es,

La Verge hon Deus hòm se fés

E tots los sancts d' ella sotsmes,

Prech que en infern no sia mes.


Laus, honor al major Senyor,

Al qual tramet la mia amor,

Que d' él reeba resplandor;

No son digne de fer honor

A Deu, tan fòrt son peccador;

E son de libres trovador.


Hon que vage cuyt gran bé far,

E a la fí res no 'y puch fár,

Perque n' hay ira e pesar;

Ab contricció e plorar

Vull tant a Deu mercé clamar,

Que mos libres vulla exalçar.

Sanctetat, vida, sanitat,
Gaug me dó Deus e libertat,
E guardme de mal e peccat;
A Deu me son tot comenat;
Mal sperit ne hòm irát
No hagen en mí potestad.


Man Deus als cels e' ls elements

Plantas e totas res vivents,

Que no fassen mal ni turments;

Do ‘m Deus companyós conexents,

Devots, leyals, humils, tements,

A procurar sos honraments.

lunes, 9 de marzo de 2020

V E CÓDICE DERTUSENSI N.° 129.


V
E CÓDICE DERTUSENSIN.° 129.

Nota est Summa Codicis Justinanei, sermone provinciali, cujus specimen edidit Bartsch (Chrestomathie provensale,
https://archive.org/details/chrestomathiepr00koscgoog
Elberfeld, 3a éd. 1875, col. 297-302), e codicibus Bibl. nat. Paris, français 1932 et Nouv acq. fr. 4138. Cujus summae tertium exemplar alter nostrum in Bibliotheca Univ. Paris. n° 632 agnovit, quartum e spoliis quae Libri in Angliam demerserat L. Delisle in Bibl. nat. sub n° Nouv. acq, fr. 4504 introduxit. De ea luculenter disseruerunt Hermann Fitting(Sitzungsb. der K. preussischen Akademie der Wiss. zu Berlin, XXXVII, 1891, p. 763-766) et
J. Tardif Annales du Midi, V, 1893, p. 34-70).
Eamdem Summam sermone gallico scriptam servant Bibl. nat. Paris, mss. français 1069, 1070, 1933.
At, quantum nobis constat, Summae praedictae nullibi textus latinus indicatus est. Qui tamen non parvi momenti foret ad plurimas quaestiones de auctore elucidandas, quae adhuc sub judice manent. Quanquam virisimile est, inter innumera Codicis Justinianei exemplaria, post librum IX manca, quibus pleraeque Europae bibliothecae scatent, sub inscriptione incertae auctoritatis nonnullos codici Dertusensi similes libros delitescere, tamen occasione oblata primam illius paginam hic edere utile visum est.

LIBER PRIMUS. In nomine Dei, P. et F. et S. S. incipit summa ex omnibus libris legum a viris prudentibus promulgata.
I. Cunctos populos maxime volumus adorare el venerari illas res que ad Deum pertinent et ad salutem anime. Ideo debemudicere de fide et de trinitate, que duo pertinent ad Deum plus quam alie res et ad salutem anime. Hec duo fides et trinitas, des bent teneri et custodiri ab omnibus hominibus qui sunt in mundo, sicut fuerunt ordinate in quatuor conciliis, quorum unum fuit celebratum in Constantinopoli, aliud in Calcedonia, aliud in Epheso, aliud in Nicena. Et quia iste due res sunt tam sancte et tam digne, non debet aliquis homo de his disputare coram populo, quoniam multi cito caderent in errorem. Et quicumque faciet vel dicet contra hoc quod diximus desuper gravem et grandem penam habebit secundum qualitatem persone; nam si fuerit miles, perdet militiam; si fuerit clericus, perdet ordinem; si fuerit vilispersona, verberetur.
II. De sacrosanctis ecclesiis. - De fide et de trinitate diximus; modo dicamus de ecclesiis que sunt matres fidei et religionis. Set quoniam res mundane sunt necessarie ecclesiis. sicut sunt terre, vinee, domus et alie res, et hospitalibus et aliis locis venerabilibus, bonum est ut dicamus de rebus ecclesiarum et aliorum locorum venerabilium. Ecclesie et alia loca honorabilia, sicut sunt hospitalia, habent singularem rationem in acquirendo et in retinendo res suas et in requirendo sua jura, Certe si ecclesie faciant aliquem contractum, sicuti si emat vel ei aliquid sit donatum, ipsa statim est domina, quamvis non sit missa in possessione, et potest dicere omnibus hominibus qui tenent rem ipsam: «Hec res est mea»; set si aliquis fuisset lucratus rem aliquam in vita sua, non potest dicere: «Hec res est mea», si non est prius missus in possessione. Si aliquis homo dimittit in morte sua, quando fecit testamentum, aliquam rem alicui ecclesie. ecclesia debet illam habere. Idem es si dimisit hoc hospitali vel aliis locis venerabilibus, et talem libertatem habet ecclesia et res ecclesie que non cogitur facere multas res preter usaticum, de quibus esset coacta alia persona, sicut sunt officia extraordinaria, sicut esset facere fossam in villa vel in castro, vel in nocte custodire civitatem vel facere alia similia istis. Sed quamvis ecclesia habeat multa privilegia, non tamen potest se excusare vel res suas, quod non reddat tributum imperatori.

V E CÓDICE DERTUSENSI N.° 129.