miércoles, 21 de julio de 2021

XXX, ADEU Á MALLORCA. Dedicada á en Jeroni Forteza.

XXX

ADEU Á MALLORCA.

(DEDICADA Á EN JERONI FORTEZA.)

Quand viendra ce primptemps par qui tants d´exilés
Dans les champs paternels se verrons rappelés.
(Racine, fill.)


I
LOS AMICHS.

- Los fruyts y fulles dels arbres
Se començan á mostir;
Un á un cauen los pámpols
Y´l vent en fa remolins.


Se posa vel de tristesa
Lo celatje esmortehit,
Perque la Tardor plorosa
Ja sempenteja á l´Estiu.


XXX

ADIOS Á MALLORCA.

(DEDICADA Á JERÓNIMO FORTEZA.)

I
LOS AMIGOS.

- Los frutos y las hojas de los árboles empiezan á marchitarse; cae la pámpana, y el viento forma con ella remolinos.

El cielo amortecido se cubre con triste velo; porque el lloroso Otoño empuja para atras al risueño Verano.
També les suaus alegríes
Ja s´allunyan de mon pit;
Perque m´estada entre voltros
S´acaba avuy, mos amichs.

Vel se torna de tristesa
Lo vostre recort per mi;
Que volant, volant, les hores
M´han duyt lo temps de partir.

- ¡Oh, vés!; ton seny il-lumina
Ab la llum del cel, amich.
Vés; que tos germans d´Espanya
Del Be´t mostren lo camí.

Vés; que sempre te seguesca
De la gloria l´esperit;
Y nosaltres nous avenços
Pugam veure desde aquí. -

II
LA MARE.

- M´apar que´l barco ja roda,
Tremolor en les mans tinch;
Tal volta en aquesta vida
Nos veym ara ´l derrer pich.

Vina, una paraula ascolta
Que ta mare te vol dir:
No´m dexes altra vegada,
No t´en vajas, mon abrich.

También las dulces alegrías se alejan de mi corazon; la temporada de estar entre vosotros concluye hoy, amigos míos.

Vuestro recuerdo se cubre con velos de melancolía; las alígeras horas me han traído ya el tiempo de separarnos.

- ¡Oh vé, amigo!; ilumina tu alma con la luz del Cielo. Vé; que tus hermanos de España te enseñen el camino de la Felicidad.

Vé; que siempre te acompañe el genio de la gloria; y nosotros desde acá podamos contemplar nuevos avances.

II
LA MADRE.

- Paréceme oír el ruido del barco; tengo las manos temblorosas; quizá hoy nos vemos por última vez en el mundo.

Vén; escucha una sola palabra que te dice tu madre: no me dejes este año; no te vayas, amparo mío.


Ton pare y tes germanetes
Fan de llágrimes un riu;
Si desgracia ´ns persegueix
Consol no hi haurá per mi.

- Mes jo´m recordo, ma mare,
Que UN DEBER he de complir;
Que l´estel de la sòrt mía
No arriba encara al cenit.

- Mes enguany, exa ivernada
Sembla que no tendrá fí;
No t´en vajas, no t´en vajas,
Y oblida somnis altius.

L´ivern, del foch á la vora,
T´agombolies junt ab mi,
Resant les velles pregaries,
Mentres plou totes les nits.

- ¿Y lo mal fat no he de véncer?
¿No pujaré dalt lo cim
Hont de victoria la terra
Deu me senyala ab son dit?

- ¡Ah! si t´estimas més veure
LA BONA CAUSA enaltir,
Mon amor t´ombretj d´enfora,
Y te guart de tos perills.


Tu padre y tus hermanitas están hechos un mar de lágrimas; si la desgracia nos persigue, no habrá consuelo para mí.

- Pero yo me acuerdo, madre, de que he de cumplir un sagrado DEBER; que la estrella de mi destino no ha llegado todavía al cénit.

- Pero este año el invierno va á ser muy largo; no te vayas, no te vayas, y olvida sueños altivos.

En las veladas invernales, te abrigarás conmigo cerca de la llama del hogar; y rezaremos las oraciones antiguas, miéntras la lluvia baña el techo.

- ¿Y no he de vencer la fatalidad que me rodea? ¿y no he de subir á la cima, desde la cual Dios me señala el país de la victoria?

- ¡Ah! si prefieres ver enaltecido lo que se ha llamado la BUENA CAUSA, mi amor te proteja desde léjos, y te guarde de peligros.


Les hores passan depressa,
Dónam un abraç, car fill.
- Y l´ánima ab ell, ma mare.
- ¡L´ángel meu tos passos guíy! -

III
NAVEGANT.

De ma ciutat benvolguda
M´alluny, y vaig als confins
D´unes forasteres platjes
Ahont tal volta he de morir.

Adeu, ma mare entristida,
Que mirau com se fa endins,
De les roques de ma terra,
La nau qui s´emporta al fill.

Adeu, la mía companya,
Arreveure, oh mos amichs,
Qu´ab blanchs mocadors que volan
M´enviau l´amor que sentiu.

Placia á Deu qu´ensaboresca
Qualque día o delit
De vostres dolces paraules,
¡Ay!, sense por de finir.

Que´l día de ma tornada
A nostra llar per l´estiu,
Com carinyosa oronella,
Torni prompte, prompte arrib.


Las horas pasan veloces; dame un abrazo, hijo de mi corazon. - Y el alma con él, madre. - ¡El ángel de mi guarda guíe tus piés! -

III
NAVEGANDO.

Me alejo de mi querida Palma. Voy á otras tierras, en donde tal vez me asaltará la muerte.

Adios, triste madre mía, que, de pié sobre las rocas de la playa, miras cómo se va alejando la nave que se lleva al hijo.

Adios, compañeros; adios, amigos, que, agitando blancos pañuelos, me enviáis una última prueba de vuestro amor.

Quiera el Cielo que algun día podamos saborear nuestras dulces pláticas, sin riesgo de tener que interrumpirlas de golpe.

Que el día de mi regreso al seno del hogar, en el verano, cual cariñosa golondrina, venga pronto, pronto llegue...


Estamen mig de les ones,
Aygua y cel son infinits;
Ja s´estojan les montanyes,
Ja ´s perden los boschs de pins.

Lo sol ponent hi esmelta
Catifes d´or y safí....
¡Oh calla, calla, Mallorca,
Calla, per Deu, t´ho suplich!

Derrers de Setembre de 1880.

FÍ DEL LLIBRE PRIMER.


Estamos en medio de las olas; el mar y el cielo son infinitos; ya se ocultan las montañas, ya se pierden de vista los pinares.

El sol poniente esmalta con sus últimos rayos alfombras de oro y zafir... ¡Oh, calla, calla, Mallorca; calla, por Dios, te lo ruego!

FIN DEL LIBRO PRIMERO.

XXIX, UNA HORA D´ANYORANÇA.

XXIX

UNA HORA D´ANYORANÇA.

Sacro Monte de Granada; últims
díes de Decembre de 1878.

Cau la pluja gota á gota
D´un cel trist y congelat;
La boyra color de plom
Tapa los turons veynats.

Ni l´aucell revolta ´ls arbres,
Ni se remena ´l brancam,
Ni del Dauro les riberes (Darro)
Travessan los hortolans.

Y una boyra negra, negra,
Puja del meu cor al cap;
Trist lo cel, y trista l´ánima,
Natura y jo consonam.


XXIX
UNA HORA DE NOSTALGIA.

Sacro Monte de Granada; últimos
días de Diciembre de 1878.

La lluvia cae silenciosa de un cielo triste y helado; nieblas de color de plomo, encapotan los vecinos cerros.

Ni los pájaros salen de sus viejos nidos; ni se menean las desnudas ramas de los árboles; ni los trabajadores atraviesan los cármenes del Dauro.

Niebla oscurísima sube del corazon á la cabeza. Triste está el cielo; triste está mi alma. Yo y la naturaleza armonizamos.


Hores van y hores vénen,
Díes vénen, díes van.
La remor de l´alegría
Par que més no tornará.

De bon matí quant les ombres
Fugen de l´auba la faç,
S´en entra dins de mon cor
De tenebres un exam.

Y quant la Serra Nevada
Sembla d´argent una mar,
Qu´envía onades inmenses
Contra la lluna brillant;

Onades molt menys hermoses,
Pero més grosses, si us plau,

Envía mon esperit
Contra mon tiránich fat.

___

¿Ahónt t´en vas, esperit meu?
¿Pensament meu, ahónt t´en vas?
¡Ay! que una mar de tristor
T´aufega lluny de ta llar.


Vienen y se van las horas, vienen y se van los días; paréceme que la alegría de mi alma no volverá jamas.

Por la mañana, cuando las sombras huyen del alba, éntrase en mi corazon un enjambre de tinieblas.

Y cuando Sierra Nevada semeja mar de plata, que levanta inmensas olas contra la brillante luna;

Olas mucho ménos hermosas, pero más grandes, sí tal, lanza espíritu contra la fatalidad del destino.
___

¿A dónde vas, espíritu? ¿A dónde vas, pensamiento? ¡Ay! ¡un mar de tristeza te ahoga, léjos de tu patria!

Entradas populares